CRISTINA I L'ONA DE MAR
Hi havia una vegada, una xiqueta que es deia Cristina. Cristina vivia en Cullera, un xicotet poble de València.
Un dissabte, Adrià, el seu pare, li va dir que s'anaven a Castelló a viure. Cristina, per una part, estava molt trista i per l'altra, li havia dit son pare que no s'anirien a cap lloc més i que podrien tornar a Cullera alguna vegada però, s'aniria del seu col·legi, de la seva casa, es separaria de les seves amigues i sobretot, de Laura, la seva millor amiga! Ara que havia vingut de Alacant! No podia acceptar aquella proposta, així que li va dir que no.
Son pare li va dir que tenia que acceptar. Era pel seu treball, resulta que el pare de Cristina era metge i viatjaven molt, de lloc en lloc, de punta a punta.
Cristina no podia fer res, res de res. Va anar a la seva habitació a fer les maletes, a llevar tots els pòsters d'Amanda Gomez i Sofí Start que tenia enganxats per les parets i el més important, acomiadar-se de la seva casa i del seu poble.
El dilluns, ja s'anaven, només tenia un dia i mig! El dilluns a les 5:00 h s'anirien cap a Castelló, tot el dilluns preparant-ho tot i el dimarts al col·le!
Què anaven a dir les seves companyes de classe? L'acceptaran? o no?
Abans de seguir, vos vaig a dir el secret de Cristina: li encanten les ones de la mar. Sí, les ones de la mar, és una cosa que li encanta, és com el seu amulet, li parlen i li diuen coses, li aconsellen amb molta bona fe.
Bé, tornem a la història, el dilluns se'n van anar a Castelló a les 5:00 h en punt (pel camí, Cristina i Raquel, la seva mare, es van avorrir molt) A l'arribar, es van traslladar a una caseta al costat de la mar! Què contenta es va ficar Cristina!
Eixe dia es van cansar molt, però el dimarts...Cristina tenia que anar al seu nou col·legi! Què nerviosa!
Una vegada a classe, la professora Marta la va presentar a la resta:
-Aquesta, és Cristina, una nova companya, dieu-li hola. Cristina ficat al costat de Sofia.
-Hola!- va dir Cristina amb la cara molt calenta.
Es va asseure i a l'hora del patí, es va ficar en un banquet ella asoles. A la següent classe, no va dir ni una sola paraula. Quan va acabar la classe, se'n va anar corrent a la seva casa, a l'arrivar, Adrià i Raquel li van preguntar com li havia anat:
-Mal!- va dir Cristina i se'n va anar corrent a agafar una tovalla i després a la mar.-
Es llevà les sabates, després estengué la tovalla i corrent es va anar a tocar l'aigua amb els seus peus, no hi havia ningú, només estava ella asoles. Una vegada, ja ha passetjat prou es ficà damunt la tovalla cap a baix i de fons escolta la veu de la mar:
"Cristina tranquil·la, és molt dificil i sé que ho estàs passant mal, però tranquil·la sé que hi ha una companya que vol ser la teva amiga, així que demà sigues molt directa"
Cristina es va ficar molt contenta a l'escoltar això, però qui podia ser?
Al dia següent, va fer cas a les ones i al col·legi, va ser molt directa amb la seva companya de classe Sofia. La conversa va ser així:
- Hola Sofia, em dic Cristina i voldria saber si vols ser la meva amiga.
- De veritat???????Què bé! Ara mateix t'anava a dir el mateix!Clar que vull ser la teva amiga!M'encantaria!
Cristina no s'ho podia creure, la seva companya de classe, volia ser la seva amiga!I sense que s'adonara la profe, Sofia li va dir que al pati es preguntarien coses per a conèixer-se més.
I dit i fet, va ser així i a més ho van apuntar a un paper, el que ficava el paper de Cristina era:"Nom: Sofía, cognoms: Ramos Belles, naixement: 21 de març del 2000, curs: cinqué, no té germans i viu: Carrer Contra mar nº 5" I a més el carrer Contra mar estava al costat de la seva caseta!
Quina il·lusió! Què li podia dir?
- Sofia, jo visc al costat de ta casa i he pensat que si voldries vindre a ma casa a dinar alguna vegada. T'abellix?
- Clar que si! Però, quan quedem?
- Doncs, no ho sé però hui li ho preguntaré a ma mare, val?
- Val!
Cristina estava molt contenta de que Sofia confiara molt amb ella, però també hi havia que dir que trobava molt a faltar a Laura i a les seves amigues de Cullera, de fet hui pensava cridar a Laura per a vore com estava.
Una vegada a casa, va fer tots els deures que tenia i després abans de sopar va cridar a Laura i li va contar tot el que li havia passat i que havia conegut a una nova amiga que es deia Sofia.
Al sopar, va demanar a Raquel, que si podien convidar a Sofia alguna vegada a dinar i que si alguna vegada podia anar ella a la seva casa i Raquel li va dir que si.
Cristina va donar salts d'alegria. I sa mare va quedar amb la mare de Sofia de que aquest dissabte vindria a dinar Sofia i que ja s'ho pensarien quan podria anar allí Cristina.
El dissabte, Sofia, va arribar a casa de Cristina a les 12 del matí i mentre esperaven el dinar Cristina i Sofia van jugar a molts jocs que tenien. Després al dinar, a Sofia li va encantar el menjar que havia fet el pare de Cristina: corder al forn.
Aquell dissabte Cristina s'ho va passar genial i després de dinar Cristina es va confiar que Sofia no li diria res a ningú del secret de les ones, així que li ho va contar:
-Sofia vine i et vaig a dir el meu secret.
Van agafar dos tovalles i a la mar se'n van anar.
-Mira, aquest és el meu secret: les ones de la mar. Sempre que puc, vinc i em desfogue de tot el que em passa i a més les ones em parlen i em diuen coses boniques i jo em tranquil·litze.
-Què et parlen??????
-Sí, em parlen i si no t'ho creus, quedat ací i ho veuràs.
Sofia pensava que Cristina tenia molta imaginació o que estava boja, però per si de cas, li va fer cas i va esperar a que "li parlaren les ones".
Van esperar i esperar quan de moment van escoltar:
"Sofia que no et creus que parlem o què? Clar que parlem, pero no passa res una errada la pot tindre qualsevol"
-Ho veus? ens estan parlant, però perfa no li ho digues a ningú,val?
-Val, però això és un èxit, com ho vas descobrir?
-Doncs estava a Cullera i estàvem a la platja i a mi, no m'agradava massa la platja, però estava gitada a la tovalla i es quan em van parlar, fins a d'ara que en canvi m'encanta, ja ho veus.
-Ahhhhhhh.
-Ale, que ja et tens que anar, així que ara t'acompanye i deixarem les tovalles.
Eixe dia s'ho van passar bomba i Cristina va somiar que Sofia i ella eren molt amigues, eren com carn i ungla o com deia la meua àvia :"on va el poal va la corda".
Cristina s'ho estava passant molt bé els primers dies a Castelló i us dic que la resta dels dies també.
Un dia, dels que podia anar a la mar va anar i a que aquesta vegada no sabeu el que li van dir?:
"Cristina vine, que algú que et coneix t'ha deixat una coseta" . Cristina va anar i n'hi havia una botella amb un missatge, el va traure de dins i en aquell paper ficava:
"Hola Cristina soc __________ i vull dir-te que et volem molt i que desitgem que tornes ací quant antes, i et trobem molt a faltar així que aniras rebent missatges nostres. Un beset de ___________.
Les ones no li havien pogut ficar aquesta botella d'algú que ella no coneixia, així que Cristina es va pensar que seria de Laura, la seva millor amiga de Cullera, perquè només ella i ara, també Sofia, sabien el seu secret.
I aquesta es l'història de Cristina, una història magnifica.
Aquest es un dels 33 contes guanyadors, del premi Narrativa Escolar Vicent Marçà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada